El teatre de la il·lusió          

Ahir vam anar al teatre, a veure una companyia amateur. No havíem vist mai teatre amateur i va resultar una experiència molt gratificant.

Nosaltres no sabíem res ni de l’autor ni de l’obra, però, ens vam fer una idea bastant clara del tema que tractava després de veure el vídeo animat que servia de pròleg. Desconec si el vídeo forma part de l’obra arreu del món o si,  per contra, ha sigut escollit per la directora d’aquest muntatge. Tant es val. El que de veritat importa és que el vídeo és concís i aclaridor, a la vegada que força poètic.

Tot i que el text d’aquesta obra és molt dens, va aconseguir captar la nostra atenció des del primer fins a l’últim moment.

Reconec que sempre que vaig al teatre, quan arriben els aplaudiments en acabar la funció, se’m posa un nus a la gola i m’emociono. M’agrada pensar que encara que els intèrprets siguin aplaudits nit darrera nit,  sempre els emociona els aplaudiments del públic. Tanmateix, ahir va ser diferent, ahir quan els intèrprets i la directora, agafats de la mà, saludaven al públic, les seves cares reflectien felicitat, una felicitat il·lusionada, una felicitat impossible de fingir.

 

                                                                                    Robert